Amb motiu de la controvèrsia que ha suscitat la publicació de dues recents sentències del Tribunal Suprem (Sala del Contenciós-Administratiu) de 13 de novembre de 2008 sobre el caràcter deduïble de la remuneració dels administradors d'una Societat Anònima a l'efecte de l'Impost de Societats, hem considerat convenient adjuntar-vos nota informativa sobre el contingut d'aquests pronunciaments. No obstant la polèmica sorgida, esperem que, tal com s'ha publicitat, la Direcció General de Tributs es pronunciï expressament i fixi la seva postura al respecte per poder emprendre les accions que estimem convenients.
Com us comentem, el passat 13 de novembre el Tribunal Suprem (Sala del Contenciós-Administratiu) va dictar dues sentències en relació amb la possibilitat de deduir les remuneracions abans esmentades en l'Impost de societats de la remuneració dels administradors d'una Societat Anònima que, si bé es refereixen a exercicis en els quals era vigent l'antiga Llei 61/1978, de l'Impost de societats, contenen criteris que podrien ser aplicables amb la norma actual.
Les sentències citades analitzen els arguments esgrimits per la Inspecció Tributària per incoar acta a una Societat Anònima que va incloure com a despesa deduïble les remuneracions satisfetes als seus administradors, retribució que, conforme als estatuts de la societat, consistia en “una assignació fixa amb la possibilitat de revisió anual i una participació en els beneficis amb el límit imposat per la llei (…)”.
Doncs bé, l'Alt Tribunal analitza, en el present supòsit, la següent normativa:
(...)
d) Les quantitats reportades per tercers en contraprestació directa o indirecta de serveis personals, sempre que dits tercers estiguin adscrits o hagin prestat serveis relacionats amb l'activitat econòmica productiva corresponent.
ñ) Les participacions dels administradors en els beneficis de l'entitat, sempre que siguin obligatòries per precepte estatutari, hagin estat acordades per l'òrgan competent, i no excedeixin del deu per cent dels mateixos.”
Basant-se en la citada normativa, el Tribunal Suprem analitza, als efectes que aquí ens interessen, les dues següents qüestions:
I. En relació a la primera de les qüestions, el Tribunal Suprem conclou que, perquè la retribució dels membres de l'òrgan d'administració d'una Societat Anònima tingui la consideració de despesa fiscalment deduïble, és necessari que dita remuneració es configuri com una obligació per a la societat, i això depèn, en tot cas, que així estigui previst en els estatuts. Si és així, la despesa podrà ser qualificada com a necessària per a l'exercici de l'activitat i no com a liberalitat.
Per això, diu el Tribunal, no n'hi ha prou amb un simple esment en els estatuts de les remuneracions de l'òrgan d'administració, sinó que resulta del tot necessari que dites remuneracions quedin determinades amb certesa, entenent que perquè així sigui cal que es compleixin, com a mínim, els següents requisits:
Aquest últim requisit, aplicable a les retribucions fixes, pot resultar especialment conflictiu ja que, en l'actualitat, existeixen nombrosos estatuts degudament inscrits de Societats Anònimes que disposen que el sistema de retribució dels administradors serà una quantitat fixa que cada any concretarà la Junta General. Aquest sistema de fixació de retribucions, que sí que resulta vàlida per a les Societats de Responsabilitat Limitades (perquè així ho estableix expressament l'article 66.3 de la LSRL), no pot acceptar-se, segons l'Alt Tribunal, com un sistema de retribució vàlid per als administradors d'una Societat Anònima.
Doncs bé, tenint en compte que aquest criteri jurisprudencial, que disposa que la falta de concreció de la quantitat en els estatuts infringeix la normativa mercantil, contradiu el criteri consolidat de la Direcció General dels Registres i del Notariat, que ha acceptat la inscripció de nombrosos estatuts en els termes ja comentats, entenem que hem d'esperar que les Administracions competents es pronunciïn sobre aquesta controvertida qüestió, abans d'emprendre qualsevol acció per part de les societats anònimes.
II. D'altra banda, i com a segona qüestió, el Tribunal Suprem analitza en aquestes sentències què succeeix quan, com en el cas d'actuacions, els membres de l'òrgan d'administració (en aquest cas concret, el Conseller Delegat, el President i el Vicepresident), exerceixen a més “càrrecs d'alta direcció” en l'empresa, estant afiliats a la Seguretat Social, i mantenen, per tant, a priori, un vincle laboral amb la societat, pel qual perceben un salari diferent de les seves remuneracions com a membres de l'òrgan d'administració.
El Tribunal, basant-se en sentències anteriors, considera que quan se simultaniegen tasques d'administració i de personal d'alta direcció, com que no és possible distingir unes funcions d'unes altres, la relació és únicament mercantil ja que aquesta relació preval sobre la laboral. El Tribunal Suprem entén que les funcions de direcció, gestió i representació que té encomanades el personal d'alta direcció queden subsumides en les funcions típiques que l'administrador d'una companyia ha de realitzar. Per tant, i com a regla general, només en els casos de relacions de treball en règim de dependència no qualificable d'alta adreça, sinó comunes, es pot admetre l’acompliment simultani de càrrecs d'administració de la Societat i d'una relació de caràcter laboral.
Més informació:
Noemí Andrés/Carme Ferrer
Telèfon 93 237 46 64
